Lingüística.html



La Lingüística és la ciència que estudia totes les manifestacions de la parla humana, és a dir, l'estudi de la llengua en el seu vessant escrit i oral. En un sentit ampli la lingüística és l'estudi de les llengües humanes, analitzant el que tenen en comú i el que les diferencia. Un lingüista és, per tant, una persona que estudia les llengües. En un sentit més estricte, la lingüística s'oposa a la gramàtica tradicional en què aquesta última és normativa (o prescriptiva) mentre que l'altra és descriptiva. Mentre que la gramàtica jutja els enunciats en termes de l'adequació a una norma donada, la lingüística només descriu. El treball descriptiu es pot fer segons tres eixos principals:

• estudis en sincronia i diacronia: l'estudi sincrònic d'una llengua s'interessa només en aquesta llengua en un moment donat de la seva història, i a un sol estat. Per contra, estudiar una llengua —o una família de llengües o una àrea lingüística— és un estudi diacrònic que s'enfoca en la seva història i els canvis estructurals que ha patit;
• estudis teòrics i aplicats: la lingüística teòrica estudia la creació de les estructures que permeten la descripció individual de les llengües així com les teories que cerquen de delimitar llurs constants universals;
• estudis contextuals i independents: encara que els termes que defineixen aquesta dicotomia no s'hagin fixat amb claredat, es pot definir de la següent manera: l'estudi contextual s'enfoca en les interaccions entre la llengua i el món, mentre que l'estudi independent considera la llengua per si mateixa, independentment de les seves condicions exteriors.

edita Branques i especialitats de la lingüística teòrica

L'objectiu central de la lingüística teòrica és caracteritzar la naturalesa de l'habilitat o domini del llenguatge humà: explicar què és el que un individu coneix quan diu conèixer una llengua; i explicar com és que els individus coneixen les llengües.

Tots els humans (llevat dels casos patològics específics), assoleixen dominar almenys una llengua parlada en créixer amb cap necessitat aparent d'instrucció conscient. Altres espècies no són capaços de fer-ho. Per tant, els humans gaudeixen d'una propietat innata que els habilita per parlar. No hi ha cap procés genètic responsable de la diferenciació entre llengües: els individus aprenen qualsevol llengua a la que s'exposen de petits sense importar llur origen ètnic.

La lingüística teòrica sovint es divideix en camps d'especialitat separats i més o menys independents:

• Fonètica: l'estudi dels diferents sons del llenguatge humà
• Fonologia: l'estudi dels patrons del so, o dels fonemes d'una llengua
• Morfologia: l'estudi de l'estructura interna dels mots
• Sintaxi: l'estudi de la combinació de mots entre si per formar frases
• Semàntica: l'estudi del sentit dels mots i dels enunciats
• Estilística: l'estudi de l'estil d'un enunciat (literari o no-literari)
• Pragmàtica: l'estudi de l'ús (literari, figuratiu o qualsevol altre) dels enunciats en els actes de comunicació
• Anàlisi del discurs: l'estudi dels enunciats organitzats com a textos

edita Disciplines relacionades

Algunes de les disciplines relacionades o d'especialització de la lingüística són:

• la lingüística del desenvolupament, l'estudi del desenvolupament de l'habilitat lingüística d'un individu, en especial l'adquisició del llenguatge durant la infantesa;
• la lingüística històrica o lingüística diacrònica, l'estudi dels canvis de la llengua;
• la psicolingüística, l'estudi dels processos cognitius i les representacions darrera l'ús de la llengua;
• la lingüística clínica, l'aplicació de la teoria lingüística a l'àrea de la patologia de la parla i de l'aprenentatge de la llengua;
• la neurolingüística, l'estudi de la xarxa neuronal i els processos cerebrals en la comunicació i l'organització de la llengua;
• la biolingüística l'estudi dels sistemes de comunicació naturals i apresos en animals en comparació amb la llengua humana;
• la lingüística informàtica, l'estudi de les implementació de les estructures lingüístiques en els ordinadors; i
• la lingüística aplicada, l'estudi de la llengua i els temes relacionats en la seva aplicació diària, en especial, les polítiques lingüístiques i l'educació o ensenyament d'una llengua.

edita Història de la lingüística

La lingüística, estudi sistemàtic de la llengua, va nàixer a la Índia amb l'anàlisi del sànscrit. Es van formar moltes escoles a partir del segle VIII abans de Crist que van tenir una gran activitat durant molts segles i així la gramàtica de Panini esdevingué prescriptiva.

A l'Orient mitjà, el lingüista persa Sibawayh va fer una descripció detallada i professional de la llengua àrab el 760, a la seua obra colossal: Al-kitab fi al-nahw (الكتاب في النحو, el llibre de gramàtica).

A Europa el lingüista més important va ser el teòric Humboldt que va establir la tipologia lingüística, ço és, els tipus de llengües, i va destacar el caràcter propi que té cada llengua i la influència d'aquesta en el pensament. Altres autors importants del segle XIX són Jacob Grimm, que va idear el principi del canvi consonàntic que es coneix com a la llei de Grimm, Karl Verner, que el 1822 va descobrir la "llei" que es dirà després la llei de Verner, August Schleicher que va crear la "Stammbaumtheorie" i Johannes Schmidt que va desenvolupar la "Wellentheorie" ("model d'ona") el 1872. Aquests autors seguien el model positivista de les ciències naturals.

Al darrer terç de segle apareixen els neogramàtics que aporten una concepció molt més rigorosa, desvinculen la lingüística de les ciències naturals i la situen en la psicologia i la sociologia. Hi destaquen Hermann Paul, el psicòleg Wundt, Gabelentz, etc.

Ferdinand de Saussure és el principal fundador de la lingüística estructural moderna, considera la llengua con un sistema de signes, i estableix les famoses dicotomies llengua/parla, sincronia/diacronia, relacions paradigmàtiques/sintagmàtiques, crea el concepte de sintagma, etc. A partir d'ell sorgeixen les diferents escoles estructurals europees: els diferents funcionalismes: Jakobson i l'escola de Praga, Martinet, Coseriu; i el cas particular de la glossemàtica de Hjelmslev.

A Amèrica sobresurten dos corrents, el culturalista, amb Edward Sapir, capdavanter a la lingüística estructural americana, va ser un dels principals que van explorar les relacions entre el llenguatge i l'antropologia. La seua metodologia va exercir una influència cabdal sobre els seus successors. I el corrent formalista iniciat per Leonard Bloomfield, fidel al positivisme, continuat pels distribucionalistes, i posteriorment per la gramàtica generativa de Noam Chomsky, desenvolupada sota la direcció del seu professor Zellig Harris, inspirada en la informàtica, i que va esdevenir el model dominant a partir del anys '60 fins als '80. A partir dels '90 s'imposa la lingüista cognitiva, amb autors com Lakoff i Langacker.

edita Lingüistes importants

El germans Grimm
(Jacob i Wilhelm)

edita Vegeu també

• Lingüística general
• Lingüística catalana
• Lingüística clínica
• Llengües antigues i actuals
• Acústica
• Sociologia
• Psicologia
• Escriptura

edita Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lingüística

• INTRODUCCIÓN A LA LINGÜÍSTICA Eugenio Coseriu PDF
• Diccionari de Lingüística
• Societat Espanyola de Lingüística
• La Lingüística.Org
• Informació sobre lingüística

Portal: Lingüística Articles relacionats amb Lingüística