Gustav Mahler.html



Mahler el 1909

Gustav Mahler (Kaliště, Bohèmia, 7 de juliol de 1860 - Viena, 18 de maig de 1911) fou un compositor, director d'orquestra i pianista austríac. Un dels compositors més importants del postromanticisme.

Va compondre deu simfonies i diversos cicles de lieder entre els que cal destacar Das Lied von der Erde (El cant de la terra).

edita Biografia

Gustav Mahler infant

Mahler va nàixer a Kalischt, actualment Kaliště, a Bohèmia. Durant el seu primer any de vida la família es va traslladar a Jihlava, a Moràvia, on va transcórrer la seua infantesa. L'any 1875 va ser admès al conservatori de Viena, on va estudiar piano amb Julius Epstein i va compartir habitació amb Hans Rott. Paral·lelament va seguir les conferències impartides per Anton Bruckner a la Universitat de Viena. La seua primera obra important va ser Das Klagende Lied que va presentar a un concurs com a òpera, però que després va transformar en una cantata.

El fracàs d'aquesta temptativa el va persuadir de dedicar-se a la direcció d'orquestra. Després d'un primer contracte a Bad Hall, va anar ocupant càrrecs a teatres d'òpera cada vegada més importants; Ljubljana l'any 1881, Olomouc l'any 1882, Kassel el 1884, Praga el 1885 (on va dirigir la novena simfonia de Beethoven), Leipzig el 1886 i Budapest el 1891. El seu primer càrrec de llarga durada va ser a l'òpera d'Hamburg l'any 1891, on hi va restar fins l'any 1897. Durant les vacances d'estiu, que llavors passava a Steinbach-am-Attersee, es dedicava a la composició i va acabar la seua primera simfonia i els Lieder aus «Des Knaben Wunderhorn».

L'any 1897 es va convertir del judaisme al catolicisme per a poder obtenir el càrrec de director artístic de la prestigiosa Òpera de Viena, del qual en la pràctica estaven exclosos els jueus. Va passar els deu anys següents a Viena i hi va adquirir reputació de perfeccionista. Durant aquest període; alternant la direcció durant nou mesos a l'any i la composició durant tres, principalment a Maiernigg, on tenia una petita casa a la vora del Wörthersee; va compondre les seues simfonies, de la segona a la vuitena.

Va casar-se amb Alma Schindler (1879-1964) l'any 1902 i van tenir dues filles, la major de les quals va morir l'any 1907. Aquest mateix any, se li va declarar una malaltia de cor i va perdre el seu treball a Viena, en resposta als atacs d'una premsa intensament antisemita, després d'haver intentat, sense massa èxit, defensar les seues obres. L'any 1910, tement que la seua esposa l'abandonés, va consultar Sigmund Freud, amb qui va tenir una entrevista-passeig de quatre hores de durada, durant la qual es va "guarir": va escriure a la seua esposa: "estic feliç. Conversa interessant..." Tot i que la seua quarta simfonia havia estat rebuda de manera bastant més favorable, va caldre esperar a 1910 per a obtenir un vertader èxit públic amb la vuitena simfonia. Les seues obres posteriors no van ser mai executades en públic en vida del compositor.

Mahler estava en l'objectiu d'atacs antisemites cada vegada més virulents quan va rebre una oferta per a dirigir el Metropolitan Opera a Nova York. Va dirigir-hi durant una temporada, l'any 1908, però va ser descartat en profit d'Arturo Toscanini. Va tornar-hi l'any següent per a dirigir l'Orquestra Filharmònica de Nova York. D'aquest període data la conclusió de Das Lied von der Erde i de la seua darrera obra acabada, la novena simfonia. Durant aquesta visita als Estats Units va caure greument malalt i va demanar tornar a Viena, on va morir el 18 de maig de 1911, deixant inacabada la desena simfonia. La darrera paraula que va pronunciar, amb un dit alçat en gest de dirigir una orquestra invisible, va ser: "Mozart!". Va ser enterrat prop de la capital austríaca, al cementeri de Grinzing.

edita La música de Gustav Mahler

Gustav Mahler l'any 1909

La música de Mahler està ancorada en la tradició alemanya, de Johann Sebastian Bach, de l'«escola de Viena» de Haydn, Mozart, Beethoven i Schubert i de la generació romàntica de Schumann i Mendelssohn. No obstant, la influència decisiva en la seua obra va venir de Richard Wagner, la música del qual era la única que posseïa, segons Mahler, un autèntic «desenvolupament».

La música de Mahler combina influències romàntiques - com el fet de donar títols a les seues simfonies, o d'associar-ne programes - amb l'ús de la música popular vienesa i l'art contrapuntístic, utilitzant els immensos recursos de l'orquestra simfònica. L'interès per a estendre el seu univers musical el va portar a desenvolupar la forma simfònica, fins al punt de fer-ne esclatar el motlle formal. Una simfonia havia de ser, segons les seues paraules, un univers sencer. Consegüentment, Mahler es va enfrontar a dificultats en la presentació de les seues obres i va patir la tendència a revisar-ne sense fi els detalls de l'orquestració.

Hom divideix generalment les seues simfonies en tres períodes:

• El primer període, marcat per la seua interpretació dels poemes del recull «des Knaben Wunderhorn» i per la profussió en l'ús de melodies procedents de la seua pròpia musicalització d'aquests poemes, comprèn les quatre primeres simfonies.
• En el segon període, que comprèn les tres simfonies següents, l'expressió esdevé més severa, més tràgica.
• En el darrer període es fa palesa una importància creixent de la polifonia i comprèn la simfonia núm. 8, anomenada «dels mil», la novena simfonia, la desena, inacabada, així com el cicle de lieder amb orquestra Das Lied von der Erde (el cant de la Terra).

Mahler estava obsedit per l'herència de Beethoven. Tot i trobar-se espaordit amb el fet de compondre una simfonia que portara el número 9, va declarar que cadascuna de les seues pròpies simfonies era una «novena», amb tant d'impacte i d'importància com la de l'"Oda a l'alegria". Pocs compositors han barrejat fins a aquest punt la seua obra i la seua vida personal. El manuscrit de la desena simfonia, du unes notes destinades a la seua esposa, que mantenia una relació amb Walter Gropius, i altres referències autobiogràfiques. Per a completar el retrat, podem afegir-hi la seua obsessió per Déu, amb qui deia que «conversava sovint per telèfon», i per la Natura.

Aquests aspectes van conduir a considerar la seua música, fins i tot durant un llarg període després de la seua mort, com emfàtica, i inclús recargolada. Claude Debussy, que havia abandonat ostensiblement la sala en l'estrena parisenca de la Segona Simfonia, va manifestar : «Obrim l'ull (i tanquem l'orella)… El gust francès mai no admetrà aquests gegants neumàtics excepte per a servir de reclam a Bibendum^[1].

No obstant, siga la que siga la durada de les seues obres, o dels efectius requerits per a la seua execució, és cert que realment constitueixen una demostració d'orquestració magistral, aspecte que fins i tot els pitjors detractors de la seua música, a l'època, van estar obligats a reconèixer. Fins i tot en les obres amb una orquestra petita (com en la quarta simfonia), la delicadesa de l'orquestració, la seua invenció, el fet que els timbres siguen part integrant de la composició fan de Mahler, en molts aspectes, un hereu directe de Berlioz.

Certament, Mahler sempre va intentar innovar i estendre el gènere simfònic, però això no deu fer oblidar que era també un artesà minuciós, que utilitzava mètodes de treball meticulosos, en la planificació ordenada de les seues obres i en els seus estudis dels antics mestres.

edita L'herència de Mahler

Mahler va jugar un paper de frontissa entre el període romàntic i el període modern. Les seues obres van tenir una influència decisiva sobre Richard Strauss, Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, com també sobre els directors d'orquestra Bruno Walter i Otto Klemperer, als qui va ajudar en la seua carrera.

Les seues melodies, de vegades al límit de la ruptura, el seu gust pels grans intervals expressius, les modulacions abruptes, la utilització d'acords dissonants en els punts clau quan el programa ho requereix, violant a poc a poc les regles del contrapunt clàssic, van fer possible el gran salt vers l'atonalitat. Entre d'altres innovacions, hi ha la introducció d'instruments «exòtics» en l'orquestra (guitarra, mandolina), l'extensió de la secció de percussió i l'ús de cors i de solistes vocals en la música simfònica.

Com a director d'orquestra, la seua tècnica i els seus mètodes han sobreviscut fins a l'actualitat. Cèlebre per haver dit que «la tradició és la peresa», exigia un treball intensiu de repeticions abans d'un concert, el que conduia a tensions en les orquestres en què treballava, tot i que per altra banda es millorava el resultat final.

«El meu temps vindrà» va dir Mahler front a les dificultats que hi va trobar per fer acceptar les seues obres i en efecte això va ser el que es va produir als anys 1960, principalment gràcies a Leonard Bernstein, i després, l'any 1971, gràcies a l'ús de l'"adagietto" de la Cinquena Simfonia per Luchino Visconti com a il·lustració musical en la pel·lícula "Mort a Venècia". Tot això va engendrar una vertadera passió per la seua música, que la va fer sortir definitivament del relatiu purgatori on havia estat confinada des de la desaparició del seu creador.

edita Obres

edita Bibliografia

edita Obres en francès

• Henry-Louis de La Grange : Gustav Mahler. Chronique d'une vie. I Vers la Gloire 1860-1900. Fayard, 1979.
• Henry-Louis de La Grange : Gustav Mahler. Chronique d'une vie. II L'âge d'Or de Vienne 1900-1907. Fayard, 1983.
• Henry-Louis de La Grange : Gustav Mahler. Chronique d'une vie. III Le Génie foudroyé 1907-1911. Fayard, 1984.
• Theodor W. Adorno : Mahler, une physionomie musicale, Ed. de Minuit, 1976.
• Natalie Bauer-Lechner : Souvenirs de Gustav Mahler, L'Harmattan, 2000.
• Kurt Blaukopf : Gustav Mahler, Ed. Robert Laffont, 1979.
• Philippe Chamouard : Gustav Mahler tel qu'en lui-même, Méridiens-Klincksieck, 1989.
• Stéphane Friédérich : Gustav Mahler, Actes Sud, 2004.
• Françoise Giroud : Alma Mahler, ou l'art d'être aimée, Robert Laffont, 1988.
• Alma Mahler : Ma vie, Hachette, 1985.
• Jean Matter : Connaissance de Mahler, Ed. L'Âge d'Homme, 1974.
• Marc Vignal : Mahler, Seuil, 1996.
• Theodor Reik : "Variations psychanalytiques sur un thème de Gustav Mahler", Denoël, 1973, ISBN 2207218791

edita Obres en alemany

• Wolfgang Johannes Bekh : Gustav Mahler, oder die letzten Dinge, Almathea, 2005.
• Jens Malte Fischer : Gustav Mahler, der fremde Vertraute, Biografie, Zsolnay, 2003.
• Constantin Floros : Gustav Mahler, Wiesbaden, 1985.
• Christian Glanz : Gustav Mahler, Holzhausen Verlag, 2001.
• Stefan Hanheide : Mahlers Visionen vom Untergang. Interpretationen der Sechsten Simfonia und der Soldatenlieder, Universität Osnabrück, 2004.
• Erich Partsch et Oska Pausch : die Ära Gustav Mahler, Böhlau, 1997.
• Wolfgang Schreiber : Gustav Mahler, Rowohlt Taschenbuch, Reinbek, 1971.
• Bruno Walter : Gustav Mahler, Noetzel Florian, 2001 (réédition).

edita Obres en anglès

• Jonathan C. Carr : Gustav Mahler, Overlook TP, 1999.
• Stuart Feder : Gustav Mahler, a life in crisis, Yale University Press, 2004.
• Norman Lebrecht : Mahler Remembered, Faber and Faber, 1987.

edita Teatre

• Ronald Harwood : Mahler's Conversion, Faber Publishing, 2001 (anglès)
• Francis Huster : Putzi, 1991.
• Francis Huster : Mahler, 2000.

edita Novel·les

• Thomas Mann : Der Tod in Venedig (La mort a Venècia), 1912.

edita Filmografia

• Mahler, un film de Ken Russell, Regne Unit, (1974), amb Robert Powell.
• Bride of the Wind, un film de Bruce Beresford, Regne Unit/Alemanya/âustria, 2001, amb Sarah Wynter i Jonathan Pryce.
• Mort a Venècia (Morte a Venezia), un film de Luchino Visconti, Itàlia/França, 1971, amb Dirk Bogarde, basada en la novel·la de Thomas Mann.
• Death in Venice, un TV film de Robin Lough, Regne Unit, 1990, amb Robert Tear, basada en la novel·la de Thomas Mann.
• Death in Venice, un TV film de Tony Palmer, Regne Unit, 1981, amb Robert Gard, basada en la novel·la de Thomas Mann.
• Sterben werd ich um zu leben - Gustav Mahler, un film de Wolfgang Lesowsky, 1987, amb Reinhard Hauser.
• Conducting Mahler, un documental de Frank Scheffer, Països Baixos, 1995, amb Simon Rattle, Riccardo Muti i Bernard Haitink.
• Dracula, Pages from a Virgin's Diary, un film-ballet expressionnista de Guy Maddin, Canadà, 2001

edita Enllaços externs

• (català) Textos en català d'algunes de les seues obres Traduïts per Guillem Calaforra
• (francès) Discografia molt completa, amb els comentaris d'Henry-Louis de La Grange
• (francès) Plana dedicada a Mahler al web de l'IRCAM
• (anglès) Classic Cat - Mahler

edita Notes

1. ↑ Bibendum és el nom que rep el personatge que serveix de marca a la companyia francesa de neumàtics Michelin»

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gustav Mahler