Català.html



Aquest article tracta sobre l'idioma. Per altres significats, vegeu «Català (desambiguació)».

Català, valencià català
Pronunciació:	AFI: [ka.taˈlaː] (occidental) [kə.təˈlaː] (oriental)
Altres denominacions:	Valencià, Català-valencià-balear
Parlat a:	Andorra, Espanya, França i Itàlia
Regió:	Alguer, Andorra, Balears, el Carxe, Catalunya, Catalunya del Nord, Franja de Ponent, País Valencià
Parlants:	9,5 milions (5,2 milions com a llengua inicial).
Rànquing:
Classificació genètica:	Indoeuropea   Itàlica    Romànica     Itàlica Occidental       Gal·loibèrica        Occitanoromànica         Català
estatus oficial
Llengua oficial de:	Alguer, Andorra, Balears, Catalunya, País Valencià, Catalunya del Nord
Regulat per:	Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua
codis de la llengua
ISO 639-1	ca
ISO 639-2	cat
ISO 639-3	{{{iso3}}}
SIL	cat
vegeu també: llengua

El català és una llengua romànica parlada per gairebé nou milions i mig de persones al món, 5,2 milions dels quals com a llengua materna. Els límits del domini lingüístic inclouen Catalunya excepte la Vall d'Aran, el País Valencià (a excepció d'algunes comarques), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord (95% del Departament dels Pirineus Orientals, ^[1] i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per modernes migracions de valencians.^[2][3] També existeixen altres zones on es parla català al món per corrents migratoris, com a la província de San Juan a l'Argentina on es calcula que hi ha 4.000 valencianoparlants^[4]. El domini lingüístic, amb una superfície de 59.905 km² i 12.805.197 d'habitants (2006), inclou 1.687 termes municipals.

El català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716)^[5] i al País Valencià (1707). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Al segle XX, a l'estat espanyol, s'interdí durant les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Franco (1939-1975). En els territoris catalanoparlants d'Espanya no es retrobà l'oficialitat fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia.

Almenys ja d'ençà el segle XIV, aquesta llengua també rep, entre d'altres, el nom de valencià, denominació emprada sobretot al País Valencià. Actualment i per evitar els conflictes que això pot crear com a arma política per afeblir la llengua, l'AVL ha arribat a la conclusió, el 9 de febrer de 2005 que

A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals ^[7] mitjançant la Carta en favor del català. Val a dir que aqueix acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.

Portal: Català Articles relacionats amb Català

edita Classificació

El català té una classificació bastant complicada no exempta de polèmica (fins i tot amb un cert rerefons polític), ja que comparteix moltes característiques amb el castellà (iberoromània) i el francès (gal·loromània), i és la llengua més propera a l'occità. I és per això que, segons la font que es consulta, la classificació pot decantar-se cap a una banda o cap a l'altra.

La Gramàtica del català contemporani ^[8] situa el català dins de les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català neix dins de la família gal·loromànica i s'hi manté fins al segle XV, però a partir d'aleshores experimenta un decantament cap a la família iberoromànica.

Segons l'Ethnologue, la seua classificació és la següent:^[9]

• Llengües indoeuropees
  • Llengües itàliques
    • Llengües romàniques
      • Llengües italooccidentals
        • Llengües italooccidentals de l'oest
          • Llengües gal·loibèriques
            • Llengües iberoromàniques
              • Llengües Iberoromàniques de l'est
                • Català-Valencià-Balear

En comparar les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com una llengua pont o de transició amb les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Més recentment, a causa del gran parentesc que té amb l'occità, es tendeix a considerar que forma junt amb l'occità una branca occitanoromànica de les llengües neollatines.

edita Història

Article principal: Història de la llengua catalana

edita Característiques del català

Homilies d'Organyà: Primer testimoni escrit de català

El català té unes característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant i es van fer pròpies amb l'evolució local i peculiar del llatí vulgar fins al que hui coneixem com a català. Els trets següents que mostrem són algunes de les mutacions del llatí que s'han anat produint durant la consolidació del català, encara que també mostrem altres trets generals.

edita Vocalisme

• Trets comuns amb el grup dit gal·loromànic:
  • Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU, FLORE → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que conserva la vocal final excepte -E (muro però flor/chor) o italoromànic que ho conserva tot (muro, fiore).

• Trets comuns amb l'occità:
  • El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] ei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou...)

• Trets que l'oposen al gal·loromànic:
  • Conservació de la -u- llatina (català oriental lluna ['ʎunə], català occidental lluna ['ʎunɛ/a], occità luna ['lyno], francès lune ['lyn]).

• Trets que l'oposen al castellà:
  • Manteniment de la pronunciació oberta de les vocals Ĕ i Ŏ ("e" i "o" breus) tòniques del llatí vulgar [ɛ] i [ɔ] respectivament (TERRA → terra ['tɛra]/['tɛrə]; FOCUS → foc [fɔk])

• Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
  • Reducció del diftong AU a O oberta (CAULIS, PAUCU → col, poc).

• Trets del sud de Romània occidental (llenguadocià meridional, llengües iberoromàniques):
  • El grup -ACT- es converteix en -ET (LACTE, FACTU → *lleit, *feit → llet, fet)

edita Consonantisme

• Tret de la Romània occidental:
  • Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU → cabra, cadena, segur)

• Trets comuns gal·loromànics:
  • Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE, FLORE → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave).
  • Com al francès i a l'occità, es produeix una sonorització de fonemes sords finals quan el fonema primer de la següent paraula és una vocal o és una consonant sonora. Aquestes sonoritzacions afecten als fonemes [s], [t], [p], [ʃ], [k] i [tʃ] convertint-se en [z], [d], [b], [ʒ], [ɡ] i [ʤ]. Exemples (en pronunciació valenciana): "els homes" [els] i [ɔmes] -> [elzɔmes]; "peix bo" [pejʃ] i [bɔ] -> [pejʒbɔ]; "blat bord" [blat] i [boɾ(t)] -> [blad'boɾ(t)].

• Trets comuns amb l'occità (llenguadocià més precisament)
  • Caiguda de -N intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE, VINU → pa, vi). A diferència del llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) excepte en el dialecte septentrional, ço és el rossellonès.
  • Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p]...

• Trets específics:
  • El tret més peculiar del català és el següent que gairebé no es retroba en cap altra varietat de la Romània:
    • -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE, CREDIT →peu, (ell) creu)
    • -C + e, i, final →-u (CRUCEM →creu)
    • Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → *miratz → mirau → mirau/mireu.

• Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
  • Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es retroba al subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
  • Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE → cuixa, peix)
  • /k/ + [e], [i], [j] → *[ʦ] → [s]; CAELU → cel [sɛl].
  • /g/ + [e], [i], [j] → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; GELU → gel [ʤɛl]/[ʒɛl].
  • /j/ → *[ʤ] → [ʤ]/[ʒ]; IACTARE → gitar [ʤi'tar]/[ʤi'ta]/[ʒi'ta]
  • -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; MULIERE → muller; CABALLU → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, els quals la geminació s'ha simplificat; AURICULA → *oric'la → orella; UETULUS → *vet'lu → vell.
  • -ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNUS → any tret compartit amb el castellà.

• Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
  • Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND-> -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA> cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
  • Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ll], intel·ligent [ll]>[l]. Aquestes només són comunes a l'occità i a les varietats itàliques; llevat pel [ʎʎ].

edita Morfologia

• Una part del català (Balears, Costa gironina) ha conservat l'article dit "salat" (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquesta forma d'article només s'ha conservat de manera dominant al sard i és en perill, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
• Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara bé als parlars occidentals i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
• Contràriament a les varietats iberoromàniques el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [kin'zaɲs].
• Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão) i en algunes varietats d'occità (roergàs, llenguadocià i gascó pirinencs...). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
• El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
• Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
• Absència gairebé completa de partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a una gran part de la resta de la Romània (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain.
• Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí).

edita Lèxic

El lèxic bàsic català pareix demostrar més afinitats amb el grup dit gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem a sota exemples en llenguadocià).

• FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra) i VENTUS > ventana (esp.), janela (port.)
• MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp. i port.)
• MATUTINU > matí (oc. matin, fr. matin, it. mattino/mattina) i HORA MANEANA > mañana (esp.), amanhã (port.),
• PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FAVOLARE > hablar (esp.), falar (port.).
• TABULA > taula (oc. taula, fr. table, ) i MENSA > mesa (esp. i port.).

edita Sistema d'escriptura

El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la -l- geminada: -l·l- (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la -ny- [ɲ] que només es retroba de manera general a l'hongarès i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia -ig [ʧ] representada a poques paraules (com faig, maig, mig, puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb t+consonant les consonants dobles en: tm, tn, tl i tll i l'africament en: ts, tz, tg i tj (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).

edita Nombre de parlants al món i coneixements

Fonts: Catalunya: Dades del cens de l'any 2004, Institut d'Estadística de Catalunya, Generalitat de Catalunya[1]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2003[2].País Valencià: Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana[3]. Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[4].Illes Balears: Dades del cens de l'any 2002, Institut Balear d'Estadística, Govern de les Illes Balears[5].Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2002[6]. Catalunya del Nord: Estadística sobre els usos lingüístics a la Catalunya Nord 2004 (EULCN 04), dades corresponents al 1999, Generalitat de Catalunya[7]. Andorra: Dades dels cens, Servei d'Estudis, Ministeri de Finances, Govern d'Andorra[8]. Dades lingüístiques de l'IEC, any 1999[9].Franja de Ponent: Dades de població, Centre de Recerca i Documentació Pau Vila[10]. Dades sociolingüístiques de l'Euromosaic[11]. Alguer: Estadística sobre els usos lingüístics a l 'Alguer 2004 (EULA 04)[12]. Dades de població, Ministeri d'Economia i Finances italià. Resta del Món: Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.

edita Ús social del català

(% de la població de 15 i més anys).

Fonts: Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.[13][14]

Segons dades de l'UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.^[10]. Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-tresena llengua més emprada a Internet.^[11]

edita Situació sociolingüística del català

La característica sociolingüística més destacada del català és que en tots els territoris on es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès a Catalunya del Nord, amb l'italià (més aviat que amb el sard) a L'Alguer, i amb el castellà a la resta del seu domini lingüístic, incloent-hi Andorra, on també es parla francès i espanyol.

edita Catalunya

A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és l'immigració des de la resta de l'estat espanyol. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hagués passat d'uns 2 milions de persones al 1900 a 2,4 al 2001, ^[12] en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 al 2008); és a dir, la població sense migració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya era al 2003 del 40,4%, més un 4,6% de bilingües,^[13] la qual cosa voldria dir que de fet el català avança com a llengua materna, encara que de manera lenta, en comptes de recular com al País Valencià o al Rosselló. Una altra xifra que confirma això és que les persones que tenen el català com a llengua d'identificació (48,8%, 50,5% amb bilingües) sobrepugen clarament els qui la tenen com a llengua inicial (40,4%, 43,7% amb bilingües)^[13].

edita País Valencià

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català (o valencià) pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant^[14] i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important a àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

A més a més, hi ha hagut una immigració considerable des de l'estat espanyol i de països llatinoamericans, la qual cosa ha contribuït al predomini estadístic del castellà al País Valencià.^{cal citació}

edita Balears

El cas balear es semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat l'immigració, en mesura molt més gran que la substitució lingüística.^[15]

edita Catalunya del Nord

A la Catalunya del Nord, com a la major part de França, el procés de substitució lingüística de la llengua local pel francès és molt avançat ^[16], amb el clàssic patró en què la llengua canvia primer a les ciutats i sols després al camp.^{cal citació}

edita Dialectes de la llengua catalana

Article principal: Dialectes del català

Mapa dialectal de la llengua catalana

En 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos gran blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.

No hi ha una línia precisa que dividisca ambdós blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició bastant ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les Illes (encara que hi ha certs trets valencians a l'eivissenc) i a l'Alguer. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:

• Català occidental:
  • Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
  • La x inicial o post-consonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
  • La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i tortosí).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
  • Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
  • Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet, granera, poal...
• Català oriental:
  • Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (es mantén /o/ a bona part de Mallorca).
  • La x tant si és inicial, post-consonàntica, està entre vocals o si està precedida de i és fricativa /ʃ/.
  • Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del balear es pronuncien [ə] i a l'alguerès es pronuncien [e]).
  • Tendència al ieisme (tret estigmatitzat -i en retrocés actualment- amb frases com "la paia a l'ui").
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) o ø (Balears).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
  • La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
  • Hi ha vocabulari específic: mirall, noi, escombra, galleda...

Així també, cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català és divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:

Varietats del Català: llengua vs. límits polítics

edita Estàndards del català

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central^{cal citació} no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, o sia, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.

L'estàndard de l'IEC, ultra tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) - francés o anglés (AVL), cafè (IEC) - café (AVL), conèixer (IEC) - conéixer, comprèn (IEC) - comprén (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) a l'igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. D'aquesta manera, per exemple, l'IEC indica que tant correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre d'altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.

edita El català en altres llengües

edita Parlars amb empremta de la llengua catalana

• Panotxo (Múrcia)
• Sard (Sardenya)
• Sicilià (Sicília)
• Napolità (Nàpols)
• Xurro (Comarques xurres)
• Patuet (originat a Algèria, avui testimonial a França entre alguns pied-noir)^[17]

edita Manlleus del català a altres llengües

Hi ha paraules d'origen català que han relat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el segle XX a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules ensaïmada, escalivada, paella. I d'altres com orxata van arrelar al castellà per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí.^[18]

En anglès - que fa part de les llengües germàniques occidentals - han relat també diversos mots com Allioli, Barraca i Paella en la seva llengua.^[19]

Paella, Barraca i Porxo han estat utilitzades per l'esperanto

Vegeu també: Llista de mots castellans d'origen català

edita Referències

edita Vegeu també

• Història de la llengua catalana
• Dret lingüístic del català
• Denominacions de la llengua catalana
• Persecució del català
• Acció Cultural del País Valencià
• Obra Cultural Balear
• Òmnium Cultural
• Correllengua

edita Enllaços externs

Més informació de Wikimedia:
	Commons.
	[{{localurl:Commons:Category:{{{Commonscat}}}|uselang=ca}} Commons.
	Viccionari.
	Viquidites.
	Viquiespècies.
	Viquillibres.
	Viquinotícies.
	Viquitexts.
	Viquiversitat.

• Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears, i Comunitat Valenciana. Anàlisi conjunta de les enquestes sociolingüístiques fetes en aquests territoris durant un mateix període de temps (2003-2004), amb un qüestionari i una metodologia similar. PDF de 227 pàgines.

• Toponímia: Exposició "Mots amb arrels. Els noms de lloc ens parlen"
• Comissió de Toponímia de Catalunya. Generalitat de Catalunya
• Toponímia. Institut d'Estudis Catalans
• Índex toponímic dels pobles i ciutats del País Valencià
• Onomasticon Cataloniae

edita Entitats

• Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Institut d'Estudis Catalans
• TermCAT: Centre de Terminologia i consulta de neologismes

edita Diccionaris de llengua catalana

• Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
• Diccionari Català-Valencià-Balear
• Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
• Diccionari de Valencià en línia
• Diccionari d'Ortografia i Pronunciació del Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

edita Gramàtiques

• Gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans
• Gramàtica de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

edita Manifests

• Manifest per la llengua
• Joves de Mallorca per la llengua
• Manifest de Mequinensa (Franja de Ponent)
• Manifest per la llengua de valencians residents al Principat
• Un memorial reial per a passats irreals
• Doblatge i subtitulat de pel·lícules al català